La llibertat interior és una conseqüència derivada d'una situació històrica en la qual moltes persones no tenien accés a l'autèntica llibertat, la que ja s'havia viscut en temps de la polis grega. Aquesta consistia en la llibertat de fer i de dir, la llibertat de moure's, d'eixir de casa, d'estar en el món i trobar-s'hi amb altres humans per a dialogar i intercanviar punts de vista, i per portar a terme projectes amb ells. Arendt diu amb tota claretat que ser lliure i viure en la polis és el mateix, i pren com a model d'espai polític l'àgora o la plaça pública de la democràcia atenesa.
L'espai públic atenès es troba al marge de la violència perquè les guerres tenen lloc contra els altres, els que són fora de les muralles de la ciutat. Dins hi ha un món d'iguals on regeix la isonomia (la igualtat de drets) i la isegoria (la llibertat de parlar, igual per a tots): tots aquells considerats com a ciutadans són iguals perquè tenen dret a exposar el seu punt de vista sobre assumptes públics. La plaça pública és com un escenari on s'exhibeixen, gràcies a la praula, les diferents opinions dels ciutadans. Per gaudir d'aquesta llibertat, tan sols s'ha d'aconseguir alliberar-se de les necessitats, no haver d'ocupar-se de tasques de supervivència, disposar de temps per a l'oci i així, al costat d'altres que també puguen gaudir-ho igualment, dedicar-se a imaginar, elaborar i realitzar plans i accions que introduesquen novetats al món.
Es tracta d'una igualtat de desiguals, ja que la característica bàsica de la humanitat és la diversitat, la pluralitat. Aquesta és una de les afirmacions més constants d'Arendt: la pluralitat és la llei de la terra. No tan sols hi ha diversitat de races, religions, classes socials, sexe, història, sinó que entre els humans que comparteixen algunes d'aquestes diferències, o totes fins i tot, la pluralitat és enorme. Cadascú de nosaltres, quan naix, ocupa un lloc en el món totalment diferent al dels altres, encarna una novetat absoluta, sense que ni abans ni després puga repetir-se. A la pregunta: "I tu, qui ets?" cadascú pot respondre amb un relat únic. Aquesta novetat, implícita en el naixement de cada ésser humà, ja prova en si mateixa que aquest ésser pot introduir en el món quelcom de diferent.
La igualtat dels desiguals utilitza el diàleg i no la força per a persuadir, per a convèncer. Però prendre la paraula, proposar una accio per a canviar algun aspecte de la societat, emetre un judici sobre alguna iniciativa exigeix valentia. Aquesta és la gran virtut de la política: el valor d'exposar-se en l'escenari públic, a la vista de tots els altres. S'hi corren riscos que no existeixen a l'interior de les cases, a l'interior dels caps: el risc de no ser comprès, de no ser secundat, d'equivocar-se, i tot això pot afectar, fins i tot, la seguretat personal. Tanmateix, la política, una vida d'aventura que s'exposa valentament, és la bona vida: i si no, quina explicació podem donar a la decisió de Sòcrates de preferir morir en Atenes abans que fugir de la presó i exiliars-e com li proposaven els amics? Sòcrates no va voler viure com un pària, desterrat de la seua ciutat, en una terra en la qual li mancaria la paraula lliure. Assegurar d'aquesta manera la seua supervivència no li va semblar desitjable, després d'haver viscut amb entusasme la llibertat i la política.
_______________________________________
Maite Larrauri
Del llibre "La llibertat segons Hanna Arendt"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada