El filòsof i sociòleg José Antonio Marina va presentar ahir a Barcelona el seu últim llibre, 'La recuperación de la autoritad' (Ed. Versátil). Un tema que li ocupa i li preocupa per la falta de respecte que detecta a l'interior de les famílies, les aules i els centres de treball. Analitza el nefast món permissiu que hem muntat per als nostres fills i adverteix la necessitat de reformular la llibertat que va provocar que les llars es desbordin. Oferix una ajuda: http://www.universidaddepadres.es/. A la portada, una nena es tapa les oïdes i tanca els ulls.
Què és el que no volen escoltar ni veure?
Ni ordres ni indicacions. Els nens d'avui repeteixen molt el 'no', per això és tan comú el de "és que no em sents?", que vol dir "és que no m'escoltes!".
La cultura de la permissivitat és invisible?
Com una serralada enfonsada: només hem vist crestes. Si jo li pregunto si té alguna cosa que veure l'augment del consum opulent amb el de nens hiperactius, vostè em dirà que no. Però sí.
La crisi d'autoritat no ha estat casual.
En absolut. Reclamem la recuperació d'autoritat però no sabem quina. Quina autoritat?
Doncs la responsable, no la patriarcal ni la qual va néixer amb la Il·lustració i la fallida d'elements ("és així perquè ho dic jo").
A quin tipus de persona obeeix millor l'infant?
Aquella en la qual reconeix no el poder sinó l'autoritat, aquella que veu que emana excel·lència, que potser no vol manar sinó que, simplement, comunica respecte.
Caldrà deixar de pressionar als mestres.
És clar. Han arribat al seu límit d'aclaparament, igual que els pares. Cal preparar-los per a la capacitat de resposta: el mercat de la droga el tenen aquí igual, aquí davant. Eduquem la seva manera de reacció davant d'ella! Vaig tenir una reunió interesantísima amb pares de múltiples cultures: tots volien el mateix per als seus fills!
I tots caminaven tant desorientats?
Ho tenen més clar les societats que encara estan en fase autoritària, però, desgraciadament, perquè allí no tens opció. Són molt resultons educativament: aïllen les incògnites com ningú.
El pediatre francès Aldo Naouri defensa que nostres fills "no ens ho van a recriminar. Ens donaran les gràcies".
En això té raó. També diu: "Si vols que el teu fill sigui demòcrata, educa'l de manera feixista. Si vols que el teu fill sigui feixista, educa'l democràticament". Aquí es va passar una mica...
Això equival a dir que la frustració ens fa més feliços.
Per a ser més feliços han d'aprendre el principi de realitat: vas a veure alguns dels teus desitjos frustrats i sabràs que conviure amb això és condició de la vida humana. En cas contrari, el jove davant la frustració escollirà un dels dos camins: la frustració m'enfonsa i per tant em deprimeixo o la frustració m'irrita i per tant agredeixo.
Desmenteixi un mite.
Que els homes naixem lliures. Això és totalment fals. Tampoc es neix amb voluntat! Naixem depenents i en tot cas ens costa alliberar-nos de moltes coses: les nostres pors, passions, ignoràncies, mandres... l'infant ha d'"aprendre" a ser lliure.
Les seves frases són provocadores: "Cal eliminar la psicoanàlisi de les escoles".
I "quan el seu fill compleixi 13 anys deixi de preocupar-se per les seves notes, preocupi's per les dels seus amics". Segons sigui aquest nucli d'amics, així s'encaminarà el seu fill.
Marina, catedràtic i doctor honoris causa, confessa que el van educar "molt rar": col·legi gratuït, fèrria disciplina, afecte i incentius. Cita a Arendt i manté que és millor manar i obeir per convicció (seducció) que per coacció (tirania). I que aquesta màxima serveix per a infants i adults.
_____________________________
Entrevista de Núria Escur a J. A. Marina
Publicada el 7 de maig de 2009 a La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada